Aniversari

"Para vivir un año es necesario morirse muchas veces mucho". 

Són els darrers versos del poema Cumpleaños, d'Ángel González. El vaig llegir en una biblioteca quan quedava poc perquè arribés el dia del meu aniversari i vaig pensar que feia temps que no llegia una veritat poètica tan gran. I ho devia pensar perquè aquest any veritablement m'he mort unes quantes vegades. Però morir-se literàriament, i adonar-se'n, i escriure-ho, és el millor per sentir-se encara més viu. 

Em van regalar moltes coses. I em van emocionar les cares que tenia al davant, tan expectants o més que la meva, davant del paquet. Vaig sentir-me afortunada per tenir aquelles persones de mirada fosca, blava, curiosa o indiferent. Són la meva vida, vaig pensar. I no hi havia res més cert.

Em van regalar poesia pel meu aniversari. 

Al metro, quan tornava a casa carregada de lletres, vaig llegir un altre poema que parlava de la consciència de la vida: Gil de Biedma. El vaig relacionar amb el d'Ángel González, que tenia ben present, i amb un punt més de tragèdia existencial o il·luminació divina, vaig pensar que res havia canviat d'un dia per l'altre. O només un nombre.

Gràcies a González, però, vaig assumir els cops que havia mort en un any. I amb Gil de Biedma em vaig plantejar si algun dia escriuria la tragèdia conscient del pas del temps. 

Crec que hauran de passar uns anys més... O potser m'equivoco.

Cumpleaños

Yo lo noto: cómo me voy volviendo
menos cierto, confuso,
disolviéndome en el aire
cotidiano, burdo
jirón de mí, deshilachado
y roto por los puños
Yo comprendo: he vivido
un año más, y eso es muy duro.
¡Mover el corazón todos los días
casi cien veces por minuto!

Para vivir un año es necesario
morirse muchas veces mucho.

Ángel González

No volveré a ser joven

Que la vida iba en serio

uno lo empieza a comprender más tarde.

–como todos los jóvenes, yo vine

a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería

y marcharme entre aplausos

–envejecer, morir, eran tan sólo

las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo 

y la verdad desagradable asoma:

envejecer, morir,

es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma